21 de desembre 2010

EL FILL DEL MEU AMIC

Vicent Gisbert*

Si els animals busquen el refugi de la manada en cas de perill, pareix raonable que l'home, animal racional per excel•lència, busque els amics en moments de crisi. Dic açò a propòsit del meu amic que, no sols està desorientat sinó força deprimit i desanimat pel caire que les coses estan prenent, i em visita més sovint del que acostumava.

El seu fill, com el meu amic va previndre, i el seu fort no és l'endevinació, segueix en l'atur i, de moment, sense massa perspectives de trobar feina. No té més bagatge personal que la seua "força del treball" i així és prou difícil trobar-ne. Per altra banda, m'informa que, aleshores, s'han posat a viure junts per reduir despeses.

Llavors, fa la impressió que als dos ens agrada "llepar-nos les ferides" que la vida ens produeix. Deu ser l'edat. Evidentment, com no podia ser menys, hem parlat de com ens està afectant la crisi. El meu amic, a més de la preocupació pel fill, no acaba d'entendre el dràstics "ajusts" que els governs europeus estan fent. Pensa que deuen haver-hi altres "camins" per intentar resoldre la greu situació que no siga que els de sempre, és a dir, la "xusma", pague uns plats que no ha trencat. Però, també, posa de manifest que tots els governs han pres les mateixes mesures. És com si un "Gran Hermano" (els mercats, diuen) dirigira la política econòmica internacional i, aleshores, precisa el meu amic, estiguera acabant la feina, començada sobre els anys vuitanta, de desmantellar (i mercantilitzar) l´anomenat "estat de benestar".

Per altra banda, i en açò es posa molt contundent, respecte a l'explicació de la crisi, no creu que tot haja de reduir-se a una qüestió de "cobdícia" desmesurada. Que també! Però, si ho deixem ací, la responsabilitat es queda en l'àrea de la moral individual, quan, per tot el que està passant i per tot el patiment que s'està generant, algunes persones, organitzacions i institucions, haurien d'assumir responsabilitats i "pagar" per elles. En definitiva, la seua tesi és que en aquestes democràcies, adjectivades com "madures", els controls socials, polítics, jurídics i financers que haurien d'haver funcionat no ho han fet i la societat, el poble, com li agrada dir, es mereix que algú assumisca responsabilitats. Sobre tot, ací al País Valencià, doncs, ¿on estan els tots aquells diners que, no fa ni quatre dies, pareixia, per l'alegria amb que alguns se'ls gastaven, que no anaven a acabar-se mai?

Altra qüestió que al meu amic li preocupa, des de la perspectiva social i que en les últimes eleccions catalanes es posà de manifest, és la deriva xenòfoba que està instal•lant-se i a la que s'hauria de fer-se front abans que s'agreuge. Al final, com sempre, són els més "desgraciats" (per més dèbils) als que s'acaba culpant de la greu situació individual i social, quan les responsabilitats, i els responsables, van per altres camins.

* Vicent Gisbert és economista.
http://www.levante-emv.com/opinion/2010/12/21/fill-meu-amic-iv/767404.html

1 comentari:

Anònim ha dit...

Aw, this was an incredibly good post. Finding the time and actual effort to create a very good article… but
what can I say… I put things off a lot and don't seem to get nearly anything done.

Also visit my blog post ... timetable